Nikosia és un dispositiu, un col·lectiu i una associació formada per persones amb i sense itineraris medicalitzats de patiment: hi ha artistes, economistes, filòlegs, escriptores, poetes, dietòlegs, professionals del dubte, psicòlegs, educadors, antropòlegs i un gran etc. Des d’aquí es reivindica com un lloc social en el que la lluita evita els exclusivismes identitaris forçosos per obrir-se a la pluralitat necessària en tota trobada que intenti abordar allò complex.
Nikosia és quotidianament i sobretot un territori polític; una assemblea, una sèrie d’espais i instàncies de cures comuns i acompanyament; tallers activats en centres culturals, programes i intervencions radiofòniques, literàries, audiovisuals, acadèmiques, etc. En general, ni més ni menys que situacions de trobada i construcció compartida plantejades des d’una predisposició sensible al intersubjectiu, a les cruïlles del que és propi i comú des una cura honesta cap a la subjectivitat de l’altre/a. Aquí és tan important la producció simbòlica de cadascú com la producció col·lectiva de significacions i interaccions. Els diferents dispositius que conformen l’experiència van en consonància amb aquella pregunta que es feia Jean Oury i recuperava fa poc Peter Pal Pelbart:
“Com sostenir un col·lectiu que preservi la dimensió de la singularitat? Com crear espais heterogenis, amb tonalitats pròpies, atmosferes diferents, en els quals cadascú s’enganxi a la seva manera? Com mantenir una disponibilitat que propiciï les trobades, però que no les imposi, una atenció que permeti el contacte i preservi l’alteritat? Com donar lloc a l’atzar, sense programar-lo? Com sostenir una “gentilesa” que permeti l’emergència d’un parlar allà on creix el desert afectiu? ”
Peter Pal Pelbart
Això i allò pot ser Nikosia. Plaça oberta, plaça pública, plaça íntima; transitada, múltiple, refugi porós, permeable, amb una tendència constant i alegre a l’exogàmia. Potser, cada una s’acosta aquí per tornar a ser aquella que ja no necessita ser aquí. Potser Nikosia és aquell jardí comú, exuberant, embolicat, viu, al qual conflueixen i confluiran camins que més tard tornaran sempre a bifurcar-se.